Resum de la xerrada a l'Escola Decroly de Barcelona

Missatges de la Carme Romia:

• "Hi ha l'obligació moral de jugar"
• "L'infant és el pare o la mare de l'adult"

Sovint entenem el joc, les joguines, el conte com allò que entretè la canalla o serveix com a descàrrega de la tensió de l'escola o té un component educatiu gran, però el joc no està tan reconegut com un element per gaudir: "Aprendre gaudint a través del joc"
Hi ha una separació entre treball i joc. El pedagog Freinet ens proposava: per què no aconseguir que les criatures que treballen, disfrutin i aprenguin a discutir i cooperar entre elles?
Vivim en un context en què coneixem el preu de tot però el valor de poques coses. En principi el joc se'ns presenta com una pèrdua de temps o com un complement al servei de qualsevol altra cosa.

Des de tots els temps el joc existeix com un aprenentatge.
El joc no és observar com els altres juguen o fan. On hi havia joc, hi ha avenços tecnològics ( joguines sofisticades). Se li deixa a la criatura el paper d'observador poc participatiu i actiu. El joc implica una participació activa per part dels infants.
S'aprèn a jugar, o hem de deixar fluir? Es tracta de crear condicions perque puguin gaudir del joc. El joc és relació, educació.
Evidentment si no hi ha les necessitats bàsiques satisfetes, és díficil jugar, però tanmateix els infants se les arreglen d'alguna manera per fer-ho. Hi ha una vinyeta de Francesco Tonnucci que reflexa l'extrem contrari: ens presenta el nen tot sol, que ho té tot, no li falta res; a la bombolleta s'imagina jugant amb altres nens.
Pot ser que nosaltres valorem un tipus de joc o de joguina ( l'aparell que no havíem tingut, per exemple) i que la criatura s'ho passi bé amb les tapadores de les caçoles. "Pintem un quadre i esperem que la criatura s'hi assembli" Tothom intenta el millor pels seus fills, pero per la pressa o excés de responsabilitat , els apretem i no deixem que visquin.

Perquè ens sobren energies, és una qüestió d'atavisme, per mimetisme. Observem, copsem i reproduïm: les criatures juguen a mares i pares i no reprodueixen exactament la imatge de família televisiva, interioritzen els models tal com els estan visquent que no necessàriament té perquè coincidir amb el quadre extern.
La imitació és un joc per la criatura? Ens podem preguntar com vivim els adults el joc i el treball i com els viu ella. Pels adults el treball és la finalitat, pels infants la finalitat és el joc mateix. Els adults no ens prenem seriosament el joc, en canvi ells sí.
Pensem en termes de jocs didàctics. Al despotisme il.lustrat el lema era: tot per la criatura però sense la criatura. No els escoltem gaire, ni els demanem la seva opinió en aquelles coses que hi estan implicades.

Una canya serà una canya segons les mans que l' utilitzin. Un objecte no pot ser res i ho pot ser tot, una capsa, pinzells,pintura... amb això hom pot construir tot un món.
Recordem el context quan jugavem de petits, les coses que ens deixen una empremta són les que entren pel sentiment.
El jo i els altres. Es obligatori jugar? Els fem un favor? Ni els fem un favor, ni ens el fan a nosaltres. Estem conreant un espai de trobada. Es tracta de crear espais per disfrutar compartint. No és el mateix veure inversions rentables, que invertir temps, que compartir experiències. No es tracta tant del fet permissiu de deixar jugar, també és important la relació amb els altres.
Quan els nens juguen, no solament imiten sino que reflecteixen en el joc la sintonia , per exemple que la mare té: l'emocio davant d'una situació viscuda. Cal reivindicar la paraula i la situació on la criatura s'hi trobi bé. Esperem que actuin bé en una situació determinada, quan ells no actuen bé o malament. Es preferible adonar-nos com funcionen i no tant si ho fan bé o no.
El joc i un mateix: és una manifestació d'energia, tensions, bloqueigs, frustracions, somnis, maltragos, situacions inconcluses, jocs de poder. El ser humà és humà en la mesura que juga.
De vegades ens fixem massa si un nen juga bé o no. Estem conreant un fiscal més que uns amics. El nen juga perquè viu i disfruta del joc si no l'anem acotant excessivament. El millor llibre sobre els alumnes i fills són els propis fills i els alumnes. " En la mesa y en el juego se conoce el caballero"
Moltes vegades ja de ben petits ja pintàvem tal com hem sortit. Hi ha maneres de ser diferents. Posem tant d'èmfasi en el control, i finalment els fills surten com volen. Les criatures no han de ser tal com nosaltres volem que siguin. "Sigueu qui sou, juguem com som" Hi ha el qui ho desmonta tot, per exemple,... futur investigador?

Resum de la xerrada realitzada per la Carme Romia a l'Escola Decroly de Barcelona:
"Aprendre a jugar, aprendre a viure"