Resum de la xerrada a l'Escola Decroly de Barcelona

En aquesta xerrada en Joan va donar unes línies per tal d'entendre els mitjans audiovisuals i mirar de trobar unes pautes concretes.

Per començar va fer una analogia entre l'experiència del consum d'imatges i l'experiència del consum d'aliments: totes dues es poden analitzar des del punt de vista del gust i dels efectes.
Pel que fa al gust, de vegades no sabem per què ens agrada una cosa en concret i en quant als efectes, encara menys perquè no en som conscients.

El consum d'imatges satisfà "les apetències" pel que fa a:

• el gust sensorial, que és el més elemental; als nens i nenes petits els hi atrau molt la publicitat, els anuncis, per la rapidesa, les músiques,...Si ens fixem en els videojocs, ens adonem que són sensualitat pura i si parlem d'internet veiem que cada vegada més hi ha un increment d'imatges que es mouen en un món d'hiperestimulació que és tan gran que, de vegades, no hi cap ni el sentit. El plaer primari és tant potent que ni es pot pensar a posteriori.
• Després hi ha el plaer de la història, del relat. No hi ha cap cultura sense tradició (diuen els antropòlegs) sense llegendes, faules, teatre,...., això fa que el cinema, la televisió, la publicitat supleixin o interfereixin sovint en els costums com el de llegir una novel·la, anar al teatre,...
• Si ens fixem en les implicacions emotives veurem que no hi ha espectacle si no hi ha implicació com per exemple quan patim quan veiem una pel·lícula, quan "guanyem" si el nostre equip guanya, quan ens creiem el protagonista del videojoc, etc.
  

Si pensem en un partit de futbol, hi trobem els colors de l'equip com a identificació i els colors de l'equip contrari o de l'àrbitre com elements on abocar els sentiments.

En els videojocs es dóna sortida a l'agressivitat (es pot matar, per exemple) i a apetències del tipus el plaer de saber, de conèixer i el plaer estètic.

Actualment, des de la neurobiologia, es parla molt de les emocions. Joseph Ledoux diu que Freud tenia raó quan va descobrir que la consciència només és la punta de l'iceberg.

El món de l'audiovisual és un món absolutament controlador d'allò que és sensorial; és a dir, de la emotivitat i de la inconsciència. És el tipus de mitjà al que més temps s'hi dedica i que incideix doncs en l'emoció i en l'inconscient.

Segons A. Damasio les emocions poden derivar de la cognició però les emocions de per si tenen una dimensió cognitiva.
"Estàs boig? Beu Pepsi"
Quan treballem per elles soles és per lògica associativa.
"La gent no és tonta, la gent ja ho sap"
Una vegada més apareix la cognició.

Una cosa és el que sabem i pensem i una altra cosa és el que sentim. Són àmbits que no es poden controlar racionalment. Aquesta dissociació la vivim molt, hi ha la diferència entre la cultura oficial i la cultura de masses.

Sovint la publicitat es dedica a associar amb relacions primàries i amb emocions positives: "Venga al sabor de Marlboro"
Es fa per seducció i les emocions positives queden transferides. Si es va vinculant a un tipus de valor a la llarga quedaran absorbides, transferides.

Amb una certa formació i preparació no entren aquestes interferències ja que podem "decidir"; en canvi, si vas assumint acabes per no racionalitzar.
Fins a quin punt a nivell de valors no estem socialitzats?
Es tracta de convertir l'inconscient al conscient, d'ésser lúcids quan som espectadors. Tots tenim un component sàdic, violent, però es tracta de posar en joc la lucidesa.

Sabem que els mitjans fan a l'espectador però l'espectador també fa als mitjans. S'ha d'actuar sobre la formació com ho fan a les escoles, una educació que ha de partir de les emocions i veure què és el que passa. S'ha d'aprendre a convertir les emocions en reflexió tant a l'escola com a casa. Es tracta, senzillament de verbalitzar les reaccions, de parlar-ne.

Si la gent ens movem per les idees o els principis és principalment per les emocions que aquestes idees o principis ens provoquen.
El gran repte és aconseguir traçar connexions entre el cervell emocional dels fills i filles i les idees en les que ens movem.

Educar no pot ser inculcar un cúmul de principis, s'ha de descobrir el plaer de pensar, de sentir perill, de viure les emocions. S'ha de descobrir el pas del plaer del "què" al plaer del "com", s'ha d'invertir l'energia per a extreure més plaer, s'han de construir imatges amb els fills i filles, interessar-se en allò que els hi agrada, en compartir i no posar-se absolutament en contra. Cal mostrar una part d'empatía encara que no es comparteixi del tot. I tot això compartint l'espai físic i més i també utilitzant més el vídeo que no pas la tele.

- Si ens fixem en l'aspecte qualitatiu més que en el quantitatiu fomentem la "bulímia" dels mitjans. L'exemple dels pares i mares és molt important.
S'ha de trobar un equilibri entre la saturació sensorial i la privació

- sensorial. En el nostre entorn social hi ha una hiperestimulació i es va creant una necessitat. Hi ha una mena de pànic a la manca d'estimulació sensorial.

- Els nens i nenes amb els que menys parlen del que veuen a la tele és amb el professorat i amb els pares i mares. És bo parlar i que això no creï escàndol, s'han de deixar dir les emocions i de l'emoció passar a la reflexió. Deixar-los parlar però anar introduint elements, idees,...

- Una mateixa violència no és el mateix vista des del "bo" que des del "dolent" per la implicació emotiva. No és el mateix "i el llop es va menjar la caputxeta" que veure un audiovisual d'un llop menjant-se la caputxeta.

- La violència en els informatius s'ha de legislar des del CAC i que arribi a nivell estatal.

- El CAC és un organisme que no depèn de cap partit polític. Hi ha un telèfon d'atenció. Podeu consultar el tríptic.

Resum de la xerrada realitzada per Joan Ferrés i Prats a l'Escola Decroly de Barcelona:
"La influència dels mitjans de comunicació i les noves tecnologies en l'educació dels nostres fills i filles"