Resum de la xerrada a l'Escola Decroly de Barcelona

En Xavier va centrar la xerrada en tres aspectes a tractar:
- a) Com resumir els canvis?
- b) Quins problemes es generen en la convivència?
- c) Hi ha una actitud més saludable per encarar-los?

Partirem del fet de que tot canvi pot ser viscut com una pèrdua i, efectivament, l'adolescència representa el període entre una identitat de nen/nena i una altra d'adult que encara ha d'arribar; aquest "ja no ets" però "encara no ets".
Hi ha la pèrdua de la imatge del cos, la pèrdua del rol i de la identitat i la pèrdua de la vivència dels pares com a "protectors".
Adequar el rol de pare i mare als diferents moments és difícil, però està clar que nosaltres també hem de canviar i de modificar.

Per part dels nois i noies hi ha unes ganes de "fer-se gran" que implica alhora, una por i uns conflictes del tot inherents entre un moviment progressiu (comprometre's, ésser més responsable,…) i entre un moviment regressiu molt evident o expressat de perdre la identitat.

Els canvis corporals com la menstruació, les formes, l'estirada,… trasbalsen molt. La imatge corporal és un dels suports de la identitat. Hi ha sovint una lluita o un cert malestar contra el seu cos; la mirada dels altres també hi té un pes important. Hi ha més vergonya i, per tant, és més punyent la mirada dels altres.
S'ha de comptar que el desenvolupament entre els i les adolescents també és desigual.
Poden haver-hi símptomes fòbics (amagar el cos, no anar a certs llocs, no exposar-se,….) on es tractaria d'evitar, de no dir per vergonya i també per inconsciència i certs comentaris com "això m'està bé?" i en funció de la resposta fer el contrari.

Pel que fa al moviment regressiu un exemple seria tancar-se a l'habitació; de fet allà ho té tot, no cal sortir, es troba protegit. També hi ha el cas contrari "el que surt molt". Si el símptoma és poc sorollós però dura molt, cal saber quina relació hi ha amb els companys, ja que és molt important en aquest període de la vida.

L'exigència escolar augmenta i la paterna també en quant a responsabilitats. El futur se'ls presenta com un fet llunyà i tenen dificultats per a representar el futur. El sistema escolar implica ja una decisió, ja no hi ha un camí comú sinó que cal escollir i, potser, encara no ho poden fer. La manera com se'ls hi transmet és molt important.

Durant molt de temps coexisteixen joguines amb música per exemple, això són fluctuacions normals.

Per assolir la identitat sexual és normal que es plantegin dubtes. Sempre és millor que la criatura expressi que no que calli ja que en aquest cas es manifestaria però amb els fets consumats.

Davant de totes aquestes contradiccions n'hi ha qui es tanca i n'hi ha qui fa confrontació amb els pares. En tot cas és molt important la posició del pare i de la mare enfront a aquestes conductes.

Les relacions s'enxamplen, es creen amics i amigues nous, es canvia de centre educatiu,…

Ja no expliquen gaires coses i els pares ja no "ho saben tot"; això provoca una certa inquietud del pare i de la mare i un guany d'intimitat per part del/la adolescent i per tant es crea un distanciament.

El reclam de més llibertat, de reivindicar molt, tapa les pors i els temors "si tots els amics ho fan…". Quan el noi o la noia és contestatari és més benigne que no pas quan es mostra silenciós.

L'enyorança del temps passat queda silenciada amb aquests sorolls o en certs moments de depressió, certa apatia, poca motivació…

El que cal tenir clars són els criteris del que és normal o del que no està evolucionant adequadament; els senyals són clars:

• la persistència en el temps (ja que la fluctuació ha d'existir i és normal)
• la repetició del mateix problema (trobar-se malament quan hi ha canvis
  de tipus físics o situacions més o menys difícils,…)
• quan els quadres explorats mèdicament no queden clars i llavors tenim
  la instauració d'una problemàtica.

Ja sabem que el distanciament és necessari.

De vegades aquests canvis es retarden però sovint és millor entomar aquestes crisis per tal d'afavorir el procés i que només siguin un trànsit.
No es tracta realment d'una pèrdua d'autoritat tot i que fan més cas a les amistats.
És una feina de tolerar els canvis i no de permissibilitat total.
Diuen "deixa'm" però no "em deixis massa".
La relació amb els germans i germanes es pot aguditzar: gelos, abús cap als més petits, baralles, front comú davant dels pares…

És important per a nosaltres tenir el referent del nostre propi pare i de la nostra mare.
Hi ha confrontacions quan se semblen a nosaltres "jo feia el mateix" o un cert "som col·legues"

Tancar-se en una posició d'autoritat tampoc no és el camí ja que afavoreix la confrontació i l'altre posició de "ja són grans" pot sortir cara a la llarga.

Deixar-los més lliures no vol dir deixar-los més sols.

Establir límits genera hostilitats:

• desequilibri entre llibertat i responsabilitat. Adquirir llibertat implica adquirir responsabilitat.
• es queixen del "control" però no adquireixen responsabilitats "sortir però amb un horari". Els hi costa adquirir responsabilitats.

Una altra por: fer-se gran vol dir estar més sol. Amb els anys es pot anar incrementant.
En el fet d'anar assolint que el món es fa més gran i també que hi ha més riscos.

També poden sortir a la llum temes d'hàbits que s'arrosseguen des de fa temps i que en el seu moment no es van assolir.

En aquesta edat són molt perceptius de les contradiccions que tenim els pares, són crítics i sensibles al "diem i no fem".

"No hi ha pares i mares perfectes"

Està clar que hi ha una dificultat per anar assolint compromisos i/o responsabilitats; sobretot pel que fa als límits.

• Cal que hi hagi una actitud més afavoridora d'aquests canvis des de l'actitud paterna o materna.
• És més difícil amb els nois i noies que actuen, que són més crítics però segur que són els de més bon pronòstic que els que no diuen i fan.
• La problemàtica és la repetició dels fets i no del fet esporàdic.
• N'hi ha que s'espanten i no tornen però n'hi ha que reiteren i aquest és el comportament de risc.
• Ha d'haver-hi unes condicions:

a) la presència, "ser-hi" però ni omnipresència ni omnisciència. Depèn de les exigències laborals, les organitzacions familiars....per a poder discutir "la jugada del dia".
b) la disponibilitat, més que present, per tal de parlar, abordar....els nois i noies escolten més del que sembla.
c) reordenar l'exercici de l'autoritat:
. Límits, horaris, companyies.
. Millor parlar sobre tot allò que pugui ser argumentat i acordat però sense demanar un rol d'adult que no poden tenir ja que la relació seria asimètrica.
d) tenir present la pròpia adolescència pot ajudar a valorar coses tot i que no es tracta de la mateixa persona.

- Enfadar-se no és sinònim d'anar malament. Posar al lloc certes coses segur que incomoda i també s'ha d'evitar posar-se en el mateix nivell.
- Hi ha trets de caràcter que quan arriben a l'adolescència s'accentuen més.
- La cloenda d'aquesta època s'està allargant però no està tant clar que s'iniciï abans.
- A mesura que un es fa progressivament més càrrec d'un mateix (independitzar-se, accés a l'habitatge, accés al treball,...) El despreniment de la casa sempre és difícil.
- Canviar significa anar proveint menys i més provisionalment per part dels pares i de les mares; i per part dels fills i filles agafar menys i fer-se càrrec d'un mateix.
- La proliferació d'objectes pot matar el desig i fer la il·lusió momentània, no es valora suficientment i això passa des de molt abans de l'adolescència. Els pares i mares haurien de dosificar els productes.
- Les influències dels pares i mares són selectives per part dels nens i nenes.
- L'alteració de la relació amb el temps: l'actitud d'espera i l'assoliment progressiu queda minvat per la cultura de la immediatesa. L'espera i el desig hi tenen molta relació.
- La tolerància a la frustració és bastant poca en molts nens i nenes. És un pas necessari però es viu com una ferida en l'autoestima.
- Una parcel·la de fantasia s'ha de tenir i es tracta d'un factor creatiu però tampoc és bo refugiar-se i evitar confrontar-se: el fet de que "tot és possible" i de que "tot pot ser immediat" implica que es crea un imaginari social determinat.
- Es va construint una privacitat; trobar-se més sol, amagar coses,...tot és un moviment endavant i endarrere.
- Cal preocupar-se, però no cal inspeccionar, cada criatura és diferent.
- Cal assumir que hi ha certs tipus de problemes que no poden resoldre (per exemple el primer desengany amorós) però si es pot ajudar i estar present.
- Ni el control absolut és possible ni el suposar que "poden" que "ja ho fan sols" és del tot real.
- Potser cal prevenir més que no intervenir. Val parlar-ho, comentar-ho, una tasca modestament preventiva.
- La intervenció no pot ser ni fiscalitzant, ni trivialitzant, ni emfatitzant, ni dramatitzant.
- Anorexia i abulimia: factors socials afavoridors com la bellesa és normal buscar-ho per a la pròpia identitat, el desgrat amb el propi cos, inquietud davant el sexe sexuat .... La prevenció seria detectar-ho a temps. No reaccionar de forma alarmista perquè entra dins del procés. Però hi ha situacions de evidència:

• vòmits
• ocultacions
• pendre laxants

La prevenció passa per la detecció a temps, contrastar amb l'escola i fer consultes puntuals.
- Si pretenem un control total cap informació ens serà suficient. Si hi ha comportaments de risc es posaran en relleu amb la observació i amb la presència dels elements que apareixeran.
- Hauria d'haver-hi un cert filtre de la informació. Es pot acompanyar, es pot explicar.

Resum de la xerrada realitzada per Xavier Ametller a l'Escola Decroly de Barcelona:
"Els canvis en l'adolescència"