Escola Decroly de Barcelona - DR. OVIDE DECROLY

 

Cal canviar! Exclama un dia Decroly en una primera conferència. Canviar què. El concepte d’infant i, per conseqüent, el de l’educació. L’ambient en què es mou el metge és el de la ciència, per això de bon començament tracta el problema de l’educació amb el mètode científic.
El primer moviment de Decroly és doncs d’inconformitat amb l’escola tradicional. Per aquest fet i per la seva ideologia queda situat dins el gran moviment de l’Escola Nova. Però no solament es limita a la sola aspiració vers els ideals de la pedagogia nova, sinó que en precisa una didàctica: la dels centres d’interès, desenvolupats tot seguint el mateix procés de la psicologia humana; l’observació, l’associació en l’espai i el temps i l’expressió.

La història del pensament pedagògic, fins els temps actuals, ens fa veure que, en el fons, tots els mètodes es resolen només en dues grans direccions, sovint oposades. Un, amb Sòcrates al davant, amb Plató, St. Agustí, Guarino Guarini, Vittorino de Feltre, Lluís Vives, Rabelais, Montaigne, Comenius, John Locke, Rousseau, Pestalozzi, Froebel, Manjón, Montessori, Dewey, Decroly i tots aquells que han cregut que educar és fonamentalment desenvolupar les capacitats de l’educand, fer-les sortir enfora, formar integralment cos i esperit, sentiment i voluntat, perquè han atorgat una confiança de base a l’home i a la seva capacitat d’educar-se per ell mateix.
Aquests pensadors o pedagogs han proposat com a mitjans educatius l’interès, la utilitat, l’entusiasme, l’apropament a la natura. És el pensament a l’Escola Nova.

L’altre, que podria encapçalar Aristòtil, amb Sant Tomàs d’Aquí, Descartes i els intel·lectualistes seguits per tots aquells que expliquen lliçons als infants per a omplir el que consideren buit, constitueixen la pedagogia de transmissió, que considera l’infant amb una incapacitat nata per a aprendre per ell mateix i reforça el tutelatge dels mitjans extrínsecs d’ensenyament: la lliçó apresa de memòria, l’exercici de repetició sistemàtica, la coerció i la coacció, per a obtenir una homogeneïtat a l’aula i, si és possible, a la vida. És l’escola que acostumem a anomenar tradicional.

BIOGRAFIA

Ovide Decroly va néixer a Renaix (Bèlgica) el 23 de juliol del 1871 i va morir a Uccle, a Brussel•les, el 12 de setembre del 1932, al seu jardí, esgotat de fatiga, en ajupir-se per collir una flor.

El seu pare, industrial de nacionalitat francesa, s’ocupà molt de l’educació dels seus fills. Va voler educar la seva família dins d’una senzillesa i simplicitat, a la manera de Rouseau. El futur pedagog va viure de petit llargues hores en un jardí, on donava un taller, en el qual treballaven ell i els seus germans sota la direcció del seu pare. Alhora rebia una sòlida educació musical; de fet la música va tenir sempre un lloc molt important en la vida del metge i de l’educador.

El gust personal el portava vers les ciències de la naturalesa, vers l’observació, l’experimentació i la recerca del desconegut.

Més endavant estudia a Gant. S’especialitza en les malalties mentals. Del 1896 al 1897 estudia a Berlin amb Langerhaus, Mendel i Dolly. Més tard a París amb Raymond i Geofroy.

El 1901, dedicat als infants anormals, fundà l’Institut d’Ensenyament Especial per a infants irregulars.

El 1907 fundà l’Ecole Decroly, L’Ermitage. Per a tot tipus d’infants.

Professor de psicologia a Brussel•les: a la Universitat, a les Escoles Normals, a l’Institut d’Alts Estudis, a l’Institut Buls – Tempels.

És metge inspector dels establiments d’infants delinqüents del Servei d’Ensenyament Especial, cap de la secció de psicologia de l’Institut d’orientació professional, cap de servei de la Policlínica de Brussel·les i de diversos laboratoris de psicologia.

PRINCIPIS DECROLYANS

1. “L’infant viu en un canvi perpetu, les seves possibilitats d’adquisició, d’abstracció i de generalització, d’emotivitat i de sentiment, d’iniciativa i d’energia, de resistència i de força de caràcter, s’obren, es desenvolupen, creixen d’una manera desigual, ondulatòria, no paral·lela, tal i com ho fan les seves aptituds físiques, si no més”.
2. “L’escola s’ha adaptar a l’infant. La seva primera tasca és observar-lo”.
3. “És absurd de voler preparar a la vida social de demà amb procediments que convenien a la societat d’ahir”.
4. “L’obra de l’educació més que tota altra obra humana ha de ser àgil i capaç d’evolució”.
5. “La tasca de l’escola no és ensenyar a llegir, escriure, calcular, que són coses secundàries, sinó de fer viure l’infant, de fer-lo esdevenir un home”.
6. “Ensenyar a observar amb precisió els fets naturals més importants, ensenyar a treure de l’observació conceptes generals, afavorir l’exteriorització d’allò que els conceptes determinen, tals són les finalitats de l’escola”.
7. “Per a realitzar el seu comès l’escola ha d’ésser un mitjà on l’infant s’iniciï, a poc a poc, en les activitats i responsabilitats materials i socials de la vida real”.
8. “L’infant, en lloc de rebre passivament una successió de nocions previstes, ha de participar directament i activament en l’elaboració d’aquestes nocions. Contribuir a la recerca de documents, a la confecció del material, a l’experimentació, a la descoberta. Res del mestre que parla, mentre els infants escolten, sinó col·laboració estreta, durant el curs de la qual l’infant aprèn a actuar”.
9. “Per cultivar l’activitat cal afavorir al màxim la intervenció d’aptituds motrius proporcionant els diversos utillatges, apropiats a l’edat, el sexe i als interessos i recursos locals, organitzant tot un ambient per a facilitar el maneig dels diversos materials i afavorir els assaigs”.
10. “Aquests principis impliquen d’una part l’estudi de l’infant en ell mateix, i, de l’altre, les necessitats de la societat”.
11. ”L’infant és un ésser social, l’escola ha d’ésser concebuda de tal manera que afavoreixi l'eclosió i el desenvolupament de les tendències socials de l’individu”.