“Hi ha dues”, conten els infants. “Dues sorpreses com...”, provoquem les mestres, com: dos ulls, dues mans, dos peus; acompanyem la cerca observant i assenyalant amb detall el nostre cos i el dels companys. El Matías ens fa palesa que ara també hi ha “dos Víctors” a la classe i aprofitem per recordar d’altres companys i companyes que també es diuen igual com, per exemple, les Martines.
Dues sorpreses que, pel Blas són ben diferents, no només pel seu embolcall (una té ratlles i l’altra no), sinó pel soroll que fan amb el contacte amb el terra: un sona més fort que l’altre. Intentem imitar el so emprant el nostre cos; provem de picar amb els peus a terra, amb les mans a les cuixes i, fins i tot, fent sorolls amb la boca.
“I si les agafem? Són iguals? Són diferents?”, aparentment cap de les dues pesa i són capaços de sostenir-les enlaire sense problemes. Però, què passa quan introduïm un instrument nou a l’aula, què passa quan apareix la balança?



Decidim quedar-nos amb la sorpresa que, comparant amb la balança, tocava a terra i l’Anna ens dóna unes pistes molt interessants: és rodona, petita i marró. “Són dàtils?”, pregunta el Bruno, recordant la sorpresa que va portar l’Edna un dia. No, són avellanes!





11 d'abril 2018